“La pastisseria fifties als peus de la Sagrada Família” —així és com va batejar-la la periodista Ariadna Rousaud— va tenir sempre com a protagonistes els dos pols oposats i complementaris dels seus xefs pastissers: “Ella”, veneçolana apassionada, fantasiosa i fan de les postres americanes, i “Ell”, cerebral, metòdic i olletes de la cuina tradicional catalana.
Veieu aquí l’article que ens dedica l’Elastica Magazine.
Pols oposats i complementaris, en tots els estadis del projecte:
1) La personalitat de la parella que conforma la propietat,
2) la combinació dels colors vius i saturats de la identitat corporativa contraposada a la de blanc i negre neutres dels elements ceràmics,
3) les geometries quadriculades, pautades i dures amb cercles i semicercles més amables,
4) il·luminacions directes de treball per al dia amb unes d’escenogràfiques i indirectes quan es fa fosc, i quan el local és tancat però no per això ha de deixar de ser visible.
5) Les dues zones que, per tipologia i llicència de negoci, vam decidir que estiguessin clarament delimitades i diferenciades: atenció al públic i obrador.
Per començar, les dues personalitats de la propietat, també parella sentimental, que es van conèixer estudiant a la prestigiosa Escola d’hostaleria Hofmann —de la mà del xef pastisser Eric Ortuño, ara amb escola pròpia.
Una veneçolana i un català. L’una fan de les postres americanes, i l’altre de les olletes i platillos de cuina tradicional catalana. Una apassionada i fantasiosa, i l’altre més cerebral i metòdic.
Venien amb un local ja escollit, després d’una llarga triba, i una idea clara de negoci:
Fer i vendre la seva personal manera de fer els dolços, i una identitat corporativa molt ben definida, també amb 2 colors molt vius com a protagonistes.
D’aquesta manera, la pastisseria quedarà partida pel tipus de paviment als nostres peus, i pel color del sostre: blau a la banda de l’entrada, i rosa en la part de l’obrador.
D’altra banda, un obrador de pastisseria també ve definit per dos espais ben diferenciats:
(1) el destinat a l’atenció al públic i (2) el que s’utilitzarà per a treballar els pastissos.
L’espai, un local diàfan i de poca alçada (la mínima), ubicat en un xamfrà de l’Eixample en el barri de la Sagrada Família, té la particularitat de tenir en planta una paret obliqua (quasi a 45º) que trenca (o obre) la geometria, en principi rectangular d’aquests baixos a peu de carrer.
Vam utilitzar la prolongació d’aquest parament vertical com a línia divisòria d’aquests 2 espais que abans descrivíem.
Aquesta línia que prolonguem també definirà un punt de tangència al final del seu recorregut, on s’aixecarà un parament de vidre, fent hermètic i separant físicament l’espai de treball dels cuiners, dels clients i de l’exposició de producte.
Separació física, que no visual, doncs la Val i l’Albert volien des de bon principi que l’espai de la cuina quedés del tot exposat i a la vista de mirades tafaneres, deixant veure el que s’està cuinant, a més dels cursos i workshops que imparteixen.
Un altre aspecte, també dual, funcionalment i estètica a destacar són els acabats i materials emprats en cada un d’aquests espais:
a l’espai d’atenció al públic —i en referència al caràcter apassionat i fantasiós “d’ella”— vam voler remarcar aquesta voluntat de fer a l’americana amb un sòl ceràmic en escaquer blanc i negre brillant, un accent de glamur i d’aire vintage, els lacats en rosa i blanc en els pòdiums de geometries mínimes de cubs i cilindres, el sostre en en blau corporatiu… i el punt de brillant mirall bronzejat de les pantalles de llum esfèriques;
A l’obrador, en canvi —i en referència a “ell” (recordem: més cerebral i metòdic)— vam voler recrear una sort de laboratori científic, composat per un paviment continu en el rosa corporatiu, color que també repetirem al sostre, la retícula de línies negre sobre blanc ceràmic i l’asèptic gris metàl·lic de l’acer inoxidable de maquinàries, i neveres.
in 
