Present distòpic

Imatge de Robert Del Naja.

Ahir per la nit, intentava explicar als meus fills (9 i 6) —no és la primera vegada que ho provo— com sembla que serà el món quan ells deixin de ser nens. Diuen que a Austràlia estan morint molts animals, deia la gran, la Gabriela. Sí carinyo, i moltes més coses passen allà, es crema el país sencer; i el pitjor de tot, és que això ja no és ni el principi. Ja fa temps que hi ha desastres generats per nosaltres mateixos, els humans. Fruit de l’explotació indeguda de parts del planeta per part dels governs dels països que s’han anat enriquint amb aquesta mateixa explotació, amb la complicitat de la corrupció dels governs dels països que han estat espoliats de les seves riqueses pateixen pobresa; aquesta els porta a la misèria per falta de feina, a la gana i a malalties com un simple refredat que els provoca la mort dels seus éssers estimats, i altra vegada, aquestes generen climes de tensió que esdevenen en guerres de les que proven de fugir. Això fa que molta gent hagi de marxar a la força de casa seva, amb una ma al davant i una al darrera, i que molta molta gent mori pel camí, buscant refugi en països que es neguen a acollir-los. Hi haurà cada cop més gent que fugi i vulgui venir cap a llocs on —de moment— no es mor per temperatures extremes, per falta de menjar o per malalties senzilles.

Aquest allau de gent, migració en estat pur de desesperació és la que crec que ens tocarà ajudar, en el millor dels casos.

Segueixo pensant com podríem utilitzar les eines del que sabem fer —des del disseny i l’arquitectura, més les competències que els doni temps a aprendre als meus fills— per emmotllar-nos a aquest present distòpic, i viure amb la major dignitat possible.